4 poemes de Dimecres de Cendra

Avui, 22 de febrer, Catalunya diu adéu a la celebració del Carnaval celebrant el Dimecres de Cendra. Una jornada que es veu reflectida en alguns versos de poetes catalans, i dels quals en recollim quatre tot seguit.

Comiat - Tradicional català

Benvolguts nens i nenes
ens ha tornat a passar.
La Quaresma ja ha arribat,
la tristesa ha començat
i la gresca s'ha acabat.

Ja no ens podrem disfressar
i al Carnestoltes haurem de cremar.
La Vella Quaresma no ens agrada
perquè no podem menjar ni favada.

Només queda una esperança
que d'aquí a un any sense tardança
torni a regnar, ni que sigui per uns dies
el rei de les tonteries.

Dimecres de Cendra - Joan Maragall

A una noia
No et facis posar cendra – no et facis posar cendra,
patró de la joventut,
que no té res a veure – la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb "mementos"
ton front rosat i pur.
Tu no has pas d'haver esment – de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.
Que aquest color rosat – que duus al front i als llavis
no t'ha sigut donat – per cendrosos agravis,
que t'ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims – que no són pols ni cendra.

Dimecres de Cendra - Jacint Verdaguer

De la terra n'he vist poc;
com més ne veig, menys m'agrada,
tot hi és ombra i vanitat,
pols i cendra i terregada.

L'aigua dolça que jo vull
enlloc del món l'he trobada,
pertot allà on ne cerquí
he trobat la mar salada.

Dimecres de cendra - Joan Maragall

Oh, Dimecres de Cendra que estens
tes boires rosades
damunt la ciutat dels meus pensaments,
com damunt de l'altra de vies poblades!
En aquesta alguns raigs somrients
del sol de febrer
posen alegria.
Mes boires somriuen, passades també,
d'un raig de poesia.

És aquell etern tornar a començar,
és la joventut sempre renovada.
De dins la boirina del massa pensar
salta una paraula
tota il.luminada
amb un sentit nou: la boira es desfà,
tot el pensament reprèn arrencada;
aquesta paraula un dia et pendrà
a tu, també a tu, veient-la estampada;
i a tos ulls sorpresos també brillarà
en aquell moment com tot just creada.
Seré jo que hauré entrat de traïdor
dins de casa teva quan menys te'n temies,
i que m'hauré estat allà en la foscor
per dies i dies,
fins que una vegada, veient-te tot sol
en la teva cambra reclòs en tristesa,
te saltaré a sobre com un raig de sol
amb el meu etern crit de jovenesa.
Te'm ficaré als ulls, te'm ficaré al cor.
Mon brillant punyal fins a les entranyes
t'entrarà, donant-te la vida amb la mort.