Sebastià Juan i Arbó

 

 

Novel·lista, biògraf, traductor i periodista. Va néixer a Sant Carles de la Ràpita el 27 d'octubre de 1902 i va morir a Barcelona, 2 de gener de 1984.

 

Fill de pares pagesos, que es traslladaren a Amposta quan ell tenia vuit anys, hi treballà com a meritori fins el 1927, que partí cap a Barcelona amb els manuscrits de L’inútil combat i Terres de l’Ebre .

 

Les seves novel·les retraten la vida a les Terres de l'Ebre d'una manera diferent i allunyada del costumisme complaent per a parlar de personatges incompresos i amb un marcat to existencialista.  En són representatives obres com L'inútil combat (1931), Terres de l'Ebre (1932), traduïda al castellà, italià, francès, alemany i holandès, Camins de nit (1935) i Tino Costa (1947). També és autor de biografies, entre les quals destaquen la de Jacint Verdaguer, la de Miguel de Cervantes i Pío Baroja. A més, hi destaca la seva tasca com a traductor de diferents autors com Chateaubriand, Stendhal i Puixkin. Autor versàtil i polifacètic, també va conrear el gènere priodistic, amb col·laboracions periòdiques a la premsa barcelonina.

 

El 1948 guanyà el premi Nadal amb l’obra Sobre las piedras grises, amb la qual abandonava el conreu de la llengua catalana. De la seva producció en castellà, en conjunt singularment inferior a la catalana, es destaca Martín de Caretas (1959).

 

Retornà darrerament a la seva llengua nadiua amb Narracions del delta (1965) i L’espera (1967). Arbó és autor també d’un primer llibre de memòries en castellà, Los hombres de la tierra y el mar (1961), i de quatre extenses biografies en castellà, tret de Verdaguer (1951); la més important és la dedicada a Cervantes (1946). En teatre publicà Nausica (1937), La ciutat maleïda (1935) i Despertar (1936).

 

Col·laborà assíduament amb articles a la premsa barcelonina.