Recordamos los versos de Joan Margarit

El poeta nos dejaba el martes, 16 de febrero

El pasado martes, 16 de febrero, nos dejaba el poeta y arquitecto Joan Margarit i Consarnau. Nacido en Sanaüja (la Segarra) el 11 de mayo de 1938, Margarit se formó como arquitecto en Barcelona y a principios de los 60 publicó su primera obra de poesía.

Fue a los años 80 cuando empezó a publicar poemas escritos en catalán, muchos de ellos premiados, como por ejemplo Cantos de Hekatónim de Tifudis (Premio Miquel de Palol y Crítica Sierra de Oro), Viejo malentendido (Premio Vicent Andrés Estellés y Crítica de Poesía) o Mar de invierno (Premio Carles Orilla de Poesía), entre otros muchos. Posteriormente llegaron muchas más obras, entre ellas, Casa de Misericordia, en 2007, que fue distinguido con el premio Nacional de Poesía de la Generalitat y el del Ministerio de Cultura. También No era lejos ni difícil (2009) o Un invierno fascinante (2017).

Entre otros muchos reconocimientos, Margarit ha recibido el premio de la Crítica Sierra de Oro de Poesía (3 veces), el premio Carles Orilla de Poesía, el premio Nacional de Literatura de la Generalitat de Cataluña, el premio Jaume Fuster del AELC y lo Premio Nacional de Poesía del ministerio de Cultura. Hace poco más de un año recibía lo Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana y el premio de Literatura en Lengua Castellana Miguel de Cervantes del Ministerio de Cultura.

El año 2013, además, fue reconocido como poeta de honor del XIIIè Festival de Poesía de Sant Cugat del Vallès, actualmente, Festival Nacional de Poesía.

Hoy recordamos algunos de sus versos.

NO ERA LLUNY NI DIFÍCIL

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

LA LLIBERTAT

 

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d'amor, la llibertat.

IDENTITAT

Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d'intel·ligència.
Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s'acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.

podéis leer (y escuchar) más en la página web del poeta.

 
Destacamos