Recordem els versos de Joan Margarit

El passat dimarts, 16 de febrer, ens deixava el poeta i arquitecte Joan Margarit i Consarnau. Nascut a Sanaüja (la Segarra) l'11 de maig de 1938, Margarit es va formar com a arquitecte a Barcelona i a principis dels 60 va publicar la seva primera obra de poesia.

Va ser als anys 80 quan va començar a publicar poemes escrits en català, molts d'ells premiats, com ara Cants d'Hekatónim de Tifudis (Premi Miquel de Palol i Crítica Serra d'Or), Vell malentès (Premi Vicent Andrés Estellés i Crítica de Poesia) o Mar d'hivern (Premi Carles Riba de Poesia), entre molts altres. Posteriorment arribaren moltes més obres, entre elles, Casa de Misericòrdia, l'any 2007, que fou distingit amb el Premi Nacional de Poesia de la Generalitat i el del Ministeri de Cultura. També No era lluny ni difícil (2009) o Un hivern fascinant (2017).

Entre molts altres reconeixements, Margarit ha rebut el Premi de la Crítica Serra d'Or de Poesia (3 vegades), el Premi Carles Riba de Poesía, el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya, el Premi Jaume Fuster de l'AELC i el Premio Nacional de Poesía del ministeri de Cultura. Fa poc més d'un any rebia el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana i el Premi de Literatura en Llengua Castellana Miguel de Cervantes del Ministeri de Cultura.

L'any 2013, a més, fou reconegut com a poeta d'honor del XIIIè Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès, actualment, Festival Nacional de Poesia.

Avui recordem alguns dels seus versos.

NO ERA LLUNY NI DIFÍCIL

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d'amor, la llibertat.

IDENTITAT

Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d'intel·ligència.
Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s'acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.

En podeu llegir (i escoltar) més a la pàgina web del poeta.