Occitània o el 'país del sí'

A l'antiga Gàl·lia, les contrades poblades per celtes que ocuparen des de la vall del Po fins a la Bèlgica actual, a la zona meridional hi havia el territori occità, el qual va ser habitat des d’època prehistòrica, i posteriorment per ibers i diversos pobles celtes, d’entre els quals destacaren els gals. La identitat occitana, però, cal cercar-la sobretot en la romanització de la Gàl·lia (s. II aC-II dC),

En aquesta etapa històrica, la Gàl·lia tenia dues llengües principals que més tard van ser denominades per escriptors medievals segons les diverses maneres de dir 'sí'; així, hi havia la llengua d'oïl (és a dir, oui) i la llengua d'oc (sí en occità i també en català antic). 

Aquesta divisió més tard seria paral·lela a les dues meitats de l'antiga Gàl·lia, la franca i la provençal. Tot i la puixança cultural occitana durant l’edat mitjana, la pressió francesa va ser exercida sense oposició després de la batalla de Muret, que va significar la fi de les ambicions catalanes a Occitània.

Des del s. XIII, la monarquia francesa va anar incorporant els territoris del País d’Oc i va iniciar l’assimilació lingüística i cultural dels occitans.

Avui dia, a causa del greu retrocés de la llengua, el sentiment d’identitat occitana resta confinat a nuclis resistents que troben tota mena d’obstacles per part de l’Estat francès.