La dona d'aigua, una misteriosa llegenda del Montseny

 

Les dones d'aigua (també conegudes com a dones de fum i d'aigua, encantades, aloges, goges o paitides) són éssers de la mitologia catalana. Figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua o gorgs, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.

 

Un dels llocs on trobem nombroses llegendes al voltant d'aquesta figura és el Montseny, com a Viladrau, on es troba la Font de les Paitides al veïnat de Les Paitides, o la de la dona d'aigua del Gorg Negre de Gualba.

 

D'aquest segon cas, conta la llegenda que un vespre de lluna plena, fa molt de temps, l'amo de can Prat de Gualba va anar passejant fins a arribar al gorg Negre quan era ja mitjanit. Mentre descansava prop de l'aigua, va veure com emergia de dins del gorg una dona nua de gran bellesa.

L'amo de can Prat li va demanar matrimoni i li va oferir compartir la casa, les terres i la riquesa que ell tenia per tota la contrada, com a penyora de la seva voluntat. Ella només li va fer jurar que mai, en cap circumstància, ell no li recordaria el seu origen fluvial. I es van casar. Ella es convertí en una bona consellera per al seu marit, a qui va ajudar a fer prosperar, encara més, el poder de can Prat. El matrimoni va tenir un fill i una filla, que anaven creixent feliços enmig de tot aquell benestar.

 

Però, un mal dia, quan l'amo de can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a discutir sobre el cultiu més adient. La discussió va anar pujant de to fins que el marit, enfadat, recriminà la muller dient-li que, al cap i a la fi, poc podia ella entendre de conreus, perquè no era sinó una pobra dona nascuda i treta de l'aigua del riu.

 

El mal ja era fet, la dona d'aigua fugí ràpidament cap als fondals del gorg Negre i l'amo de can Prat mai no la tornà a veure. Tot i això ella, quan l'amo no se'n podia adonar, entrava amb cautela a la masia, acaronava i besava dolçament els seus fills i deixava caure unes llàgrimes sobre la taula del menjador que, l'endemà, es convertien en perles de gran valor. Així, malgrat la tragèdia, la puixança de la casa s'enfortí més durant molt de temps.

 

FONT: Diputació de Barcelona