Els escriptors internacionals que van trobar inspiració a la Costa Brava

Hi ha llocs que inspiren una fotografia.

N'hi ha d'altres que inspiren una novel·la.

La Costa Brava pertany a aquesta segona categoria.

Durant dècades, aquest litoral de roques, pins, cales i pobles oberts al Mediterrani no només ha atret viatgers, pintors i cineastes.

També ha seduït escriptors.

Autors que hi van arribar buscant silenci.

Autors que hi van trobar una casa.

Autors que hi van perseguir fantasmes.

I autors que van entendre que, en alguns racons del món, el paisatge no és només un decorat.

És una manera d'escriure.

Quan la Costa Brava es converteix en refugi literari

La Costa Brava ha estat moltes coses alhora.

Ha estat lloc d'estiueig.

Paisatge de pescadors.

Escenari de pel·lícules.

Territori d'artistes.

I també refugi d'escriptors internacionals que hi van trobar alguna cosa difícil de trobar a les grans ciutats: temps, distància i una certa solitud.

Potser per això alguns dels noms que hi han deixat petjada no són menors.

Truman Capote.

Tom Sharpe.

Robert Ruark.

Leila Guerriero.

Mariana Enríquez.

Cadascun d'ells s'hi va relacionar d'una manera diferent.

Però tots ajuden a entendre una cosa: la Costa Brava no només es mira.

També es llegeix.

Truman Capote i el silenci de Palamós

El cas més fascinant és, segurament, el de Truman Capote.

L'autor nord-americà, una de les grans figures de la literatura del segle XX, va arribar a Palamós a començaments dels anys seixanta buscant una cosa molt concreta: un lloc on poder escriure lluny del soroll.

Venia de Nova York.

De les festes.

De les converses brillants.

De la pressió d'un llibre que li estava canviant la vida.

El llibre era A sang freda.

Capote necessitava acabar aquella obra monumental sobre l'assassinat de la família Clutter a Kansas, un llibre que acabaria transformant per sempre els límits entre periodisme i literatura.

I una part d'aquell procés va passar a la Costa Brava.

A Palamós.

En hotels, cases i racons on buscava una calma que potser no sempre trobava dins seu.

Una obra escrita entre Kansas i el Mediterrani

Resulta gairebé impossible imaginar dos paisatges més diferents.

D'una banda, les planes immenses de Kansas.

De l'altra, el litoral retallat de Palamós.

Però potser precisament aquesta distància va ajudar Capote.

La Costa Brava li oferia un lloc apartat des d'on ordenar materials, reconstruir veus, revisar escenes i donar forma a una obra que li exigia una intensitat gairebé obsessiva.

El Mediterrani no apareix com a protagonista d'A sang freda, però va formar part del seu silenci.

I això també és literatura.

Hi ha paisatges que entren als llibres de manera visible.

I n'hi ha d'altres que hi entren d'una manera més discreta: ajudant l'autor a escriure'ls.

Robert Ruark, el nord-americà que va obrir la porta

Abans que Capote s'instal·lés a Palamós, un altre escriptor nord-americà ja havia descobert aquest racó del litoral.

Robert Ruark, novel·lista, articulista i autor de llibres d'aventures i caça, va tenir una relació destacada amb la Costa Brava i amb l'ambient internacional que començava a formar-se al voltant de Palamós.

El seu paper és important perquè sovint apareix com una de les persones que va recomanar aquest litoral a Capote.

Ruark forma part d'aquella primera mirada estrangera que va començar a veure la Costa Brava com alguna cosa més que un lloc bonic.

Hi veia autenticitat.

Hi veia caràcter.

Hi veia una distància necessària respecte al soroll del món.

I això, per a molts escriptors, és gairebé una forma de luxe.

Tom Sharpe i Llafranc: una vida davant del mar

Si Capote representa l'estada intensa i gairebé fantasmal, Tom Sharpe representa una altra relació amb la Costa Brava.

La del retorn.

La de l'arrelament.

La d'un escriptor que no només hi passa, sinó que hi acaba vivint.

L'autor britànic, conegut mundialment per la seva sàtira ferotge i per novel·les com Wilt o Porterhouse Blue, va establir-se a Llafranc durant els últims anys de la seva vida.

Hi va trobar una combinació difícil de resistir: el mar, la llum, la calma i una certa distància respecte al món literari britànic.

Sharpe no necessitava una Costa Brava de postal.

Necessitava un lloc on poder viure a la seva manera.

I Llafranc li va oferir això.

La ironia britànica sota la llum de l'Empordà

Hi ha alguna cosa poderosa en aquesta imatge.

Un dels grans mestres de l'humor negre anglès vivint en un poble del Baix Empordà.

Amb el Mediterrani al davant.

Amb els dies marcats pel ritme lent de la costa.

I amb aquella llum que tants artistes han intentat explicar.

Sharpe no va convertir Llafranc en un gran escenari literari explícit, però la seva presència forma part de la memòria cultural contemporània de la Costa Brava.

És la prova que aquest litoral no només ha seduït mirades romàntiques.

També ha seduït escriptors àcids, incòmodes, brillants i gens fàcils de classificar.

Leila Guerriero i els fantasmes de Capote

Molts anys després de Capote, una altra gran veu internacional va tornar a mirar Palamós des de la literatura.

La periodista i escriptora argentina Leila Guerriero, una de les grans figures de la crònica en llengua castellana, va seguir les petjades de l'autor nord-americà a la Costa Brava.

El resultat va ser La dificultat del fantasma, un llibre que no busca només reconstruir on va estar Capote, sinó entendre què queda d'un escriptor en els llocs per on passa.

Aquesta és una pregunta profundament literària.

Què queda d'un autor en una casa?

Què queda en un poble?

Què queda en la memòria dels altres?

I què passa quan el rastre és feble, contradictori o gairebé invisible?

Guerriero converteix la Costa Brava en escenari d'una investigació sobre la memòria, la no-ficció i els límits del relat.

Quan un paisatge també guarda absències

El llibre de Guerriero és important perquè no cau en la temptació fàcil de mitificar-ho tot.

No busca una Costa Brava plena de certeses.

Busca les esquerdes.

Els testimonis incomplets.

Els records que no acaben d'encaixar.

Els silencis.

I això fa que el paisatge sigui encara més interessant.

Perquè la Costa Brava literària no està feta només de presències il·lustres.

També està feta de petjades que s'esborren.

D'històries que es deformen.

D'autors que hi van passar sense voler deixar-hi monument.

I de llibres que, anys després, tornen per preguntar què hi va passar realment.

Mariana Enríquez i la Costa Brava més inquietant

La relació entre la Costa Brava i els escriptors internacionals no és només cosa del passat.

En els últims anys, la Residència Literària Finestres, ubicada en una casa sobre un penya-segat a Palamós, ha convertit aquest racó en un espai de creació contemporània.

Una de les autores que hi ha passat és Mariana Enríquez, una de les veus més potents de la literatura argentina actual.

Especialista en territoris foscos, cases carregades de presències i paisatges on la bellesa conviu amb el malestar, Enríquez ha trobat a la Costa Brava un escenari especialment suggeridor.

Perquè aquest litoral també té ombres.

No tot és blau, llum i postal.

També hi ha búnquers abandonats.

Hotels buits.

Dòlmens.

Històries populars.

I racons on el silenci pot tenir una intensitat inquietant.

Vil·la Sanià, una casa amb memòria literària

Hi ha cases que semblen fetes per guardar històries.

Vil·la Sanià, a Palamós, és una d'aquestes.

La seva vinculació amb Truman Capote ja la convertia en un lloc carregat de memòria.

Però la seva transformació en residència literària li ha donat una nova vida.

Ara, allà on abans un escriptor buscava aïllament per acabar una obra decisiva, altres autores i autors hi arriben per escriure, pensar i deixar-se travessar pel paisatge.

És una continuïtat preciosa.

La casa ja no és només un record.

És una pàgina en blanc.

Un espai on la Costa Brava continua dialogant amb la literatura internacional.

Una Costa Brava que no sempre surt als mapes

Quan pensem en la Costa Brava, sovint imaginem cales, pobles mariners i camins de ronda.

Però hi ha una altra Costa Brava menys visible.

La dels escriptors que hi han treballat en silenci.

La de les cases on s'han corregit manuscrits.

La dels hotels on algú ha intentat concentrar-se.

La dels passejos que han ajudat a desencallar una pàgina.

La dels paisatges que no apareixen necessàriament dins d'un llibre, però que n'han fet possible l'escriptura.

Aquesta Costa Brava també existeix.

I potser és una de les més fascinants.

El litoral que escriu sense fer soroll

La Costa Brava no sempre ha estat protagonista directa dels llibres que ha ajudat a néixer.

De vegades ha estat només el lloc.

La finestra.

La llum.

El passeig.

El silenci necessari.

Però això no la fa menys important.

Al contrari.

Hi ha paisatges que inspiren perquè imposen la seva bellesa.

I n'hi ha d'altres que inspiren perquè et deixen espai per pensar.

La Costa Brava ha fet totes dues coses.

Ha impressionat.

I ha acollit.

Ha seduït.

I ha deixat treballar.

Un paisatge que continua cridant els escriptors

Potser aquesta és la seva força més profunda.

La Costa Brava no és només un lloc bonic per passar-hi uns dies.

És un territori capaç de generar relat.

D'atraure mirades molt diferents.

De sostenir silencis.

De guardar memòries.

I de convertir una casa davant del mar en un lloc on la literatura torna a començar.

Per això, quan parlem de la Costa Brava, també hauríem de parlar dels escriptors que l'han mirat des de fora.

Perquè sovint són ells els que ens ajuden a redescobrir allò que tenim massa a prop.

Capote hi va buscar distància.

Sharpe hi va trobar una vida.

Ruark hi va reconèixer un refugi.

Guerriero hi va perseguir un fantasma.

Enríquez hi ha intuït ombres noves.

I la Costa Brava, mentrestant, continua fent el que sempre ha fet.

Mirar el Mediterrani.

Guardar silenci.

I esperar que algú torni a escriure-la.

---

Continua descobrint l'Especial Costa Brava

• El dia que algú va escriure per primera vegada Costa Brava.
• Begur, el poble on la Costa Brava es mira des de dalt.
• Illa Roja, la roca que encén la Costa Brava.
• La llum de la Costa Brava, el paisatge que va fascinar artistes i escriptors.

---

I tu?

Coneixies la relació de Truman Capote, Tom Sharpe o Mariana Enríquez amb la Costa Brava?

Explica'ns-ho als comentaris. Hi ha paisatges que també s'entenen millor quan els llegim. 💙