Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
Telegram
Hi ha paisatges que s'expliquen amb mapes.
I n'hi ha d'altres que només s'entenen quan algú els escriu.
La Costa Brava pertany a aquesta segona categoria.
Abans de convertir-se en una destinació coneguda arreu del món, aquest litoral ja era un territori de paraules.
De cròniques.
De poemes.
De proses marineres.
De memòries.
D'escriptors que van mirar el mar, les roques, els pobles i la llum amb una intensitat que encara avui ens ajuda a entendre aquest paisatge.
Perquè la Costa Brava no només s'ha vist.
També s'ha escrit.
💙 Especial Costa Brava
Aquest article forma part de l'Especial Costa Brava de Catalunya M'agrada, una sèrie de reportatges que vol explicar el litoral gironí a través del paisatge, la cultura, la memòria i la literatura.
Quan un paisatge troba els seus escriptors
La Costa Brava té una força visual evident.
Les cales.
Els penya-segats.
Els pobles blancs.
Els pins inclinats sobre el mar.
Però el seu imaginari no s'ha construït només amb imatges.
També s'ha construït amb literatura.
Alguns escriptors hi van néixer.
D'altres hi van viure.
Alguns la van batejar.
D'altres la van convertir en escenari, en memòria o en matèria literària.
I tots, d'una manera o altra, van contribuir a fer que aquest tros de Mediterrani fos molt més que un paisatge bonic.
Ferran Agulló, l'home que va escriure el nom
Tot gran relat necessita un començament.
I en el cas de la Costa Brava, aquest començament té una data molt concreta.
El 12 de setembre de 1908, Ferran Agulló va publicar a La Veu de Catalunya l'article Per la Costa Brava.
Aquell text va acabar fixant una denominació que faria fortuna.
Agulló no va inventar el paisatge.
El paisatge ja hi era.
Ja hi havia roques, cales, pins, temporals i pobles oberts al mar.
Però ell va trobar una expressió capaç de condensar-ne el caràcter.
Costa Brava.
Dues paraules que deien molt més que una localització geogràfica.
Deien força.
Deien bellesa.
Deien mar indòcil.
Deien Mediterrani amb caràcter.
📜 Sabies que...?
El nom Costa Brava es va popularitzar a partir de l'article de Ferran Agulló publicat a La Veu de Catalunya l'any 1908. Aquell text és considerat un moment clau en la construcció moderna del nom del litoral gironí.
Josep Pla, el gran cronista de l'Empordà
Si Ferran Agulló va trobar el nom, Josep Pla va donar-li una veu.
Nascut a Palafrugell, Pla és una de les grans figures de la literatura catalana contemporània i un dels autors que millor han sabut observar l'Empordà.
La seva obra és inseparable del paisatge que el va formar.
Els pobles.
Les fondes.
Els pagesos.
Els pescadors.
La tramuntana.
El mar.
La llum.
Pla va escriure sobre el país amb una mirada precisa, sòbria i profundament atenta al detall.
No necessitava grans adjectius.
Li bastava observar.
I quan observava la Costa Brava, el paisatge deixava de ser postal i es convertia en literatura.
🌊 La mirada de Catalunya M'agrada
Josep Pla ens va ensenyar que un paisatge no s'entén només mirant-lo.
Cal escoltar-ne els silencis, els oficis, les taules, els camins i la gent.
Per això la seva Costa Brava continua semblant viva.
Joaquim Ruyra i el mar de Blanes
Abans que molts altres autors convertissin la Costa Brava en matèria literària, Joaquim Ruyra ja havia escoltat el mar de Blanes.
Ruyra és una figura essencial de la narrativa catalana moderna.
I el seu univers literari està profundament lligat al litoral blanenc, als pescadors, a la llengua viva i als paisatges de mar i bosc.
En la seva obra, la costa no és decorat.
És llengua.
És vida.
És ofici.
És misteri.
La ruta literària que avui es pot seguir a Blanes recorda alguns dels espais que van inspirar els seus relats: la punta de Santa Anna, el barri mariner de s'Auguer, el convent, Sa Forcanera i altres racons del litoral.
Ruyra va saber convertir aquell món proper en una literatura d'una precisió extraordinària.
Va fer que el mar parlés en català.
Víctor Català i la força mineral de l'Empordà
Caterina Albert, que va signar bona part de la seva obra com a Víctor Català, és una altra veu imprescindible per entendre la literatura catalana vinculada a l'Empordà.
Nascuda a l'Escala, la seva figura està profundament associada a aquest territori.
Encara que Solitud no sigui una novel·la estrictament situada a la Costa Brava litoral, la seva autora forma part d'una manera empordanesa d'entendre el paisatge: intens, simbòlic, dur i ple de forces ocultes.
En Víctor Català, la natura mai és innocent.
El paisatge pesa.
Condiciona.
Observa.
Fa de mirall dels personatges.
Per això la seva presència dins aquest mapa literari és tan important.
Perquè ens recorda que l'Empordà i la Costa Brava no només han inspirat bellesa serena.
També han inspirat tensió, solitud i profunditat.
📚 Per què és important?
Víctor Català amplia la mirada sobre el territori. La seva literatura ens mostra un Empordà menys amable, més interior i més simbòlic, però igualment essencial per entendre la força cultural d'aquest paisatge.
Gaziel i Sant Feliu de la Costa Brava
Hi ha autors que miren el paisatge des de la memòria.
Gaziel n'és un dels grans exemples.
Agustí Calvet, conegut literàriament com a Gaziel, va néixer a Sant Feliu de Guíxols i va dedicar una obra important al seu món d'origen.
Sant Feliu de la Costa Brava és molt més que un llibre sobre una població.
És una mirada sobre una societat.
Sobre burgesos, navegants, tapers i pescadors.
Sobre una manera de viure arran de mar.
Sobre un municipi que explica una part molt important de la història moderna del litoral gironí.
Gaziel no mira la Costa Brava només com un paisatge.
La mira com un món social, econòmic i humà.
I això fa que la seva aportació sigui imprescindible.
J. V. Foix i el magnetisme de Cadaqués
Hi ha un altre nom que no pot faltar en aquesta geografia literària.
J. V. Foix.
El poeta va mantenir una relació molt estreta amb Cadaqués i amb el paisatge del Cap de Creus.
En el seu univers, el mar, les cales, les barques, els amics, els passejos i la costa del cap de Creus apareixen com un teló de fons carregat de sentit.
Cadaqués no és només un lloc bonic en la memòria de Foix.
És un espai poètic.
Un lloc on la realitat i el somni semblen tocar-se.
Potser per això el Cap de Creus ha estat sempre tan poderós per als artistes.
Perquè és un paisatge real, però té alguna cosa d'irreal.
Les roques semblen formes imaginades.
La llum canvia la matèria.
I el mar sembla obrir una porta cap a una altra manera de mirar.
Mercè Rodoreda i el silenci de Romanyà
Mercè Rodoreda no és una escriptora marítima en el sentit més evident.
Però la seva relació amb Romanyà de la Selva la vincula a un dels territoris interiors que respiren molt a prop de la Costa Brava.
Rodoreda va viure durant anys a Romanyà, envoltada pels boscos de les Gavarres, i allí va acabar o escriure obres fonamentals de la seva etapa final.
La seva Costa Brava no és la de les cales plenes de llum.
És la dels jardins.
La dels boscos.
La de les ombres.
La del silenci.
La d'una natura que sembla guardar secrets.
Aquest vincle és important perquè amplia la idea de Costa Brava.
Ens recorda que el litoral no s'acaba a la sorra.
També té un rerepaís.
Un interior de suros, camins, cases i jardins que ha alimentat algunes de les pàgines més inquietants i belles de la literatura catalana.
🌿 No marxis sense saber-ho
La Costa Brava literària no és només la del mar. També és la dels boscos de les Gavarres, els pobles interiors i els espais silenciosos que han inspirat algunes grans veus catalanes.
Carles Fages de Climent i el mite de l'Empordà
Carles Fages de Climent és un altre nom essencial per entendre la construcció literària de l'Empordà.
Nascut a Figueres, va convertir la comarca, la tramuntana, els seus pobles i els seus personatges en matèria literària.
La seva obra contribueix a crear un Empordà gairebé mític.
Un Empordà de vent.
De llegendes.
De personatges singulars.
De paisatges que semblen tenir veu pròpia.
La seva amistat amb Salvador Dalí i la seva mirada sobre el territori el situen en un punt molt interessant entre literatura, imaginari popular i creació artística.
Fages ens recorda que la Costa Brava no s'entén sense l'Empordà.
I que l'Empordà no s'entén només com una geografia.
És també una mitologia.
Un litoral escrit des de moltes veus
El més interessant de tot aquest mapa és la seva diversitat.
No hi ha una sola Costa Brava literària.
N'hi ha moltes.
La de Ferran Agulló, que troba el nom.
La de Josep Pla, que observa el país amb una precisió inesgotable.
La de Joaquim Ruyra, que escolta el mar de Blanes.
La de Víctor Català, que converteix la natura en força interior.
La de Gaziel, que mira Sant Feliu des de la memòria i la societat.
La de Foix, que fa de Cadaqués un espai poètic.
La de Rodoreda, que porta el paisatge cap al bosc i el silenci.
La de Fages de Climent, que transforma l'Empordà en mite.
Totes juntes formen una Costa Brava molt més profunda que la de les postals.
📚 Fonts consultades
Per elaborar aquest reportatge s'han consultat la Fundació Josep Pla, la Biblioteca de Catalunya, la Fundació Mercè Rodoreda, la Fundació J. V. Foix, Turisme Blanes, el Museu de l'Escala, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i referències bibliogràfiques sobre Gaziel i Sant Feliu de la Costa Brava.
La Costa Brava que també es llegeix
Potser aquest és el gran secret.
La Costa Brava no és només un lloc per mirar.
És un lloc per llegir.
Per llegir-ne els noms.
Les cases.
Els ports.
Els camins.
Els temporals.
Les fondes.
Els jardins.
Les veus.
Els silencis.
Els grans escriptors catalans no van convertir la Costa Brava en literatura perquè fos bonica.
Ho van fer perquè era plena de vida.
Perquè tenia caràcter.
Perquè darrere de cada paisatge hi havia una manera de viure, de parlar, de menjar, de treballar i de recordar.
Un paisatge que encara demana ser escrit
Avui, quan caminem per Palafrugell, Blanes, Cadaqués, l'Escala, Sant Feliu de Guíxols o Romanyà, no caminem només per llocs bonics.
Caminem per espais que formen part de la memòria literària del país.
Alguns conserven rutes.
Altres, cases.
Altres, només una atmosfera.
Però tots ens recorden una cosa.
La Costa Brava no seria la mateixa sense els escriptors que la van mirar abans que nosaltres.
Ells van trobar paraules per dir allò que molts només intuïen.
Van convertir el mar en frase.
La llum en estil.
La pedra en memòria.
El vent en personatge.
I el paisatge en literatura.
Potser per això, cada vegada que tornem a aquest litoral, hi ha alguna cosa que ens sembla familiar.
No només l'hem vist.
D'alguna manera, també l'hem llegit.